La benevolència és invencible?

Professora de Dret i Ètica de la Universitat de Chicago, Martha Nussbaum va rebre el 2012 el Premi Príncep d'Astúries de Ciències Socials. És autora de llibres amb títol atractiu com 'Els límits del patriotisme', 'La teràpia del desig' o 'El cultiu de la humanitat'. Acabo de llegir un altre llibre seu de títol no menys suggestiu: 'La tradició cosmopolita' (Paidós), on segueix el rastre d'un ideal noble i imperfecte i posa èmfasi en el profit de confluir més que en el de furgar en tot allò que ens separi.

Me'n vaig a detenir en una de les referències que la professora Nussbaum fa de Marc Aureli. Nascut a Roma fa just dinou segles, aquest emperador, d'origen hispà i d'orientació estoica, va participar en diverses campanyes de guerra, en les que va arribar a Àsia. En 177 dC, al poc de tornar de Síria, va emprendre una persecució de cristians, considerats enemics de l'Imperi. Moriria tres anys després. En diversos sentits, el seu regnat va ser benèfic: va ampliar els drets dels esclaus, va avançar mesures d'ajuda als orfes, va reduir impostos als més pobres i va prohibir algunes de les pitjors barbaritats que es produïen en els combats de gladiadors.

No obstant això, la seva fama ha perdurat gràcies als seus escrits: els seus 'Meditacions'. Les va escriure amb particular talent literari i en llengua grega. No van ser publicades fins avançat el segle XVI. El neurocientífic Ignacio Morgado ha dit d'aquest llibre que -igual que 'L'art de la prudència' de Baltasar Gracián- és de lectura inexcusable per saber en què consisteix la intel·ligència emocional. I que, per tant, convé que els adoptem com a llibres de capçalera.

Martha Nussbaum destaca unes línies de Marc Aureli que apareixen en el llibre XI. Tracten sobre les relacions humanes i el valor de la dignitat i resen així:

"La benevolència és invencible si és sincera, sense falsedat ni hipocresia. Què podrà fer-te el més violent dels homes si persisteixes en ser benevolent per a ell, i si oportunament li exhortis amb dolçor, i en el moment mateix en què intenta fer-te algun mal procures tranquil·lament fer-lo canviar de parer: 'No, fill meu. Hem nascut per a una altra cosa. No em faràs cap mal a mi, t'ho faràs a tu mateix, fill meu'? ".

En un insòlit reconeixement de familiaritat, Marc Aureli es dirigeix a l''insolent' dient-li 'fill'. Consciència que la condició humana està compartida per tots, del rei sota. Treballava doncs, en certa manera, per una humanitat cosmopolita.

Podem reconèixer aquí al guerrer?

En un altre lloc dels seus pensaments l'emperador havia escrit: "una petita aranya s'enorgulleix d'haver caçat una mosca; l'altra, un llebrató; l'altra, una sardina a la xarxa; un altre, garrins; un altre, óssos; i l'altre, sàrmates". Aquest últim era ell, que acabava de repel·lir una invasió de tribus iranianes.

Aquestes comparacions iròniques evidencien el seu allunyament de la jactància, de l'ostentació pròpia d'un Cèsar. Podia harmonitzar la seva condició bel·ligerant amb la seva vocació filosòfica? Podia creure de veritat que la benevolència és invencible? L'assumpte lluny d'estar resolt és un problema imperible. Però a qui li importa aquesta classe de dilemes?