El valor de Felip VI

En el seu pròleg per a francesos a 'La rebel·lió de les masses', Ortega va deixar anar que ser de dretes o d'esquerres són dues de les infinites maneres que es pot triar per ser un imbècil; són, deia, 'formes de la hemiplegia moral'. No era una simple ocurrència o 'boutade' del filòsof. Aquestes etiquetes, repetides sense parar, eviten el deure de pensar i d'explicar accions i opinions concretes. Tot està resolt amb elles.

Provinc d'una família sense una tradició política específica. El meu pare no era de dretes ni era monàrquic, però tampoc ens va transmetre il·lusió per les esquerres ni per la república. Però sí entusiasme, i molt enèrgic, per la condició personal de l'ésser humà. I això és el que he procurat viure i transmetre als meus fills, i a qui em vulgui escoltar.

Sent molt petit, vaig assistir callat a una conversa dels meus pares que segueix ressonant en el meu interior. Mentre esmorzaven, el meu pare va comentar amb la meva mare una crònica de 'La Vanguardia' que tenien sobre la taula sobre els joves negres reclutats per anar a la guerra. "Per anar a Vietnam sí que són ciutadans nord-americans", li va dir amb ironia; eren temps de descarada discriminació racial. Mai li vaig fer esment d'aquestes paraules, va morir pocs anys després, però em van deixar una profunda impressió. No menor petjada em va produir una breu xerrada a soles amb la meva àvia, jo tindria uns onze anys quan li vaig dir 1 renego sobre Alfons XIII. No sé molt bé a sant de què, potser per influència d'un cosí gran molt polititzat i antidinàstic. La resposta del meu iaia no l'oblidaré mai: "Per què parles del que no saps? Aprèn a ser respectuós ja no insultar ". Res més, vaig callar i vaig marxar a un altre costat, avergonyit.

Llegeixo amb gust i interès 'Per què sóc monàrquic' (Ariel), llibre de l'escriptor barceloní Sergio Vila-Sanjuán. Esgrimeix amb intel·ligència les seves raons objectives, subjectives i familiars. A partir del seu avi Pau, un home de lleis, analitza la figura d'Alfons XIII, qui el va nomenar gentilhome de càmera. Sense amagar cap dels seus errors, refereix el seu programa esglaonat de millores, amb l'Institut de Reformes Socials, l'Institut Nacional de Previsió o l'inici de la Ciutat Universitària.

A l'intentar el comte de Barcelona o Joan III, Vila-Sanjuán part del coneixement que d'ell va tenir el seu pare José Luis (un militant monàrquic liberal que va deixar una carrera publicitària per escriure; va guanyar el 1975 el primer premi Espejo de España).

Cal destacar la inclusió d'un text inèdit de Joan Anton Maragall, fill de poeta, propietari de la Sala Parés, membre de Consell privat de don Joan. De formació historiador, Sergio Vila-Sanjuán dirigeix l'excepcional suplement Cultura / s de 'La Vanguardia', que ell va fundar, està bolcat en el periodisme cultural des de 1978, i confessa que tendeix a veure la vida des d'aquesta perspectiva. Apel·la a Kantorowicz, autor de 'Els dos cossos del rei', per distingir l'aportació històrica de Joan Carles I de les actuacions de l'última fase de la seva vida. Recalca que la monarquia ha d'estar a el servei de país, i no al revés. I que el deure dinàstic està per sobre del sentiment familiar. El rei ha de facilitar, doncs, les solucions dels problemes de país, "i no contribuir a generar-". Ha de ser savi i prudent, pulcre i cortès; el contrari del que són els dirigents populistes que tots coneixem, ja a Espanya o als Estats Units.

El rei Felip VI, símbol de l'Espanya liberal i democràtica, és objectiu directe de podemites i separatistes, els antisistema que volen acabar amb les nostres llibertats i imposar un sistema autoritari i opressiu. Això ja em situa al seu costat i comprovo el seu valor. És un home seriós, responsable i entregat que es va dirigir a la Nació la nit del 3 d'octubre de 2017 per salvaguardar amb paraules i gest decidit i greu a la ciutadania -especialment la catalana- de l'envestida separatista (perllongada i reiterada), i el seu intent fallit de cop d'Estat. Sergio Vila-Sanjuán, figura fonamental del món cultural espanyol, va ser convidat a 2012 a incorporar com a jurat a el Príncep d'Astúries de les Lletres, i dóna testimoni d'un Felip VI "atent sempre a les persones que se li acosten, és ell qui es s'aproxima i intercanvia salutacions i unes breus paraules de forma distesa. Mira sempre als ulls dels seus interlocutors i escolta amb atenció quan li parlen ".

Conclou el seu al·legat destacant que dins i fora d'Espanya, "Felipe i Letizia brinden una imatge de serietat, compromís social, modernitat cultural i prestigi". Segueixo sense ser monàrquic ni republicà. Però estic no només desitjós del millor per als ciutadans en cada circumstància, sinó obligat a treballar per això, des d'una òptica radical i liberal. Liberal, va definir Julián Marías, és el que no sabeu el que no pot estar-ho. D'algunes coses sí que ho estic.