Pedro Sánchez ha de cessar al seu vicepresident Iglesias per irresponsable

Carmen P. Flores

Deia el dramaturg i periodista irlandès George Bernard Shaw que "la política és el paradís dels xerraires". Exemples d'això n'hi ha uns quants. En aquesta etapa, el rei dels xerraires és el vicepresident del govern d'Espanya i líder de l'oposició al mateix temps, Pablo Iglesias.


El vicepresident de Govern i ministre de Drets Socials i Agenda 2030, Pablo Iglesias



Se sol dir que a les persones se les coneix pel que fan i no pel que diuen. Iglesias, la coherència del qual no és la seva millor qualitat, diu una cosa i fa la contrària. Ningú li pot discutir que és un gran xerraire, que fa servir l'oratòria bé, amb un to de veu que recorda els sermons dels capellans més retrògrads. Empra una estètica de modern, de coleguilla: unes vegades va descamisat i amb jerseis de llana gruixuda -com feia en el seu dia el periodista Josep Antich quan estava proper al PSUC- i d'altres, quan ningú ho espera, utilitza camisa, corbata i jaqueta. És una manera de jugar al despistar i ser el centre d'atenció en determinats moments. Tot un mestre en controlar els efectes de la seva imatge i els seus discursos. Deia el mestre José Luis Aranguren que "quan es parla molt és que es fa poc".


Pablo Iglesias parla molt, provoca més i gestiona pitjor en l'àrea de les seves competències, on llueix per la seva absència. Algú recorda alguna de les gestions que ha fet el vicepresident segon i ministre de Drets Socials i Agenda 2030? Però és que la seva estratègia és agitar a tot el que es posi per davant per tapar la seva nul·la gestió. Com ho fa? Tocant aquells temes que sap -altres no tenen ni idea-que a alguns dels seus votants els poden resultar "interessants" -com els atacs a la monarquia-, fent d'oposició al govern de què forma part i traslladant fora de la Moncloa els debats que s'haurien de fer de portes endins. És clar que, si no ho fa així, de què presumirà?


Quan es parla molt per amagar mancances se sol ficar la pota fins al fons. Això li ha passat i li segueix passant a Pablo Iglesias, que en la seva penúltima intervenció ha comparat als polítics catalans fugits amb els exiliats espanyols, que com tothom sap van marxar per voluntat pròpia, de turisme i amb totes les despeses "pagades". Només cal mirar les fotografies de tots els que marxaven fugint del dictador Franco i la seva colla. Ells van haver de triar entre la vida i la mort. Van triar la primera pagant un preu massa car, en molts casos amb la seva pròpia vida.


Mentre els polítics fugits per voluntat pròpia per no assumir les conseqüències dels seus actes que no eren per les seves idees polítiques, sinó per saltar-se les lleis, tot i saber el que feien, viuen com senyorets. Amb totes les despeses pagades, fins i tot Puigdemont amb la seva dona treballant amb un sou de 6.000 euros que paga una empresa de la Diputació...


Comparar els exiliats espanyols amb els polítics catalans fugits, en plena democràcia, és d'un desvergonyiment i indignitat que retrata a qui ho fa. El pitjor del cas és que l'autor de tals afirmacions és ni més ni menys que el vicepresident del Govern d'Espanya a què el president Sánchez hauria de cessar immediatament per la seva irresponsabilitat i falta de respecte cap a aquestes persones que van patir en carns pròpies la mà dura de la dictadura. Mentre els polítics catalans fugits, no exiliats, gràcies a la democràcia s'aprofiten d'ella, sense importar-los les conseqüències que no cal tornar a recordar. Només cal mirar les fotos dels seus tiberis, la protecció, les despeses que es paguen amb els impostos de la ciutadania i els seus sous eurodiputats. Tot ben igual als exiliats espanyols.


Sempre ho he dit, no es pot ser dues coses alhora: govern i oposició. L'ambigüitat és pròpia dels intrigants, inútils i estúpids. Ho deia Cató el gran: "no perdis el temps en discutir amb els estúpids i els xerraires: la paraula la tenen tots, el bon judici només uns pocs".


Les paraules de Pablo Iglesias han causat indignació entre els familiars dels exiliats, però també entre membres dels partit polítics, expolítics, intel·lectuals i gent del carrer. Calladet està molt millor i més quan es forma part del govern. Estaran d'acord amb el líder morat els seus votants? La gran majoria, no, i alguns dels membres de Unides Podem, tampoc.


Els polítics poden arribar a pujar al cim més alta -cosa que li ha passat a ell- per carambola, però no poden viure allà molt de temps, que no se li oblidi.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH